Quan el fred mantenia hibernats els camps i semblava que tot moria, els nostres avantpassats encenien fogueres que, per màgia simpàtica, estimulaven el sol esmorteït a pujar en el seu camí del cel, per evitar que el fred i la foscor matessen la vida a la terra. La foguera cristianitzada (sant Antoni del porquet i els sembrats) de la Santantonà de Forcall és filla d’aquelles fogueres paganes, i la més espectacular, com correspon a un poble molt orgullós de si mateix. Socarrar-se sota aquestes flames de la barraca de la Santantonà equival a un bateig flamíger que totes les generacions forcallanes han practicat amb l’orgull d’honorar els seus ancestres i les seues arrels. És una festa que no morirà mai, és l’ànima de Forcall, aquest poble dels meus avis en el cor remot i agrest dels Ports de Morella, en eixes altures on s’abracen València, Aragó i Catalunya. Victor Amela, del pròleg