Obra guanyadora del premi Modest Reixach de Sociolingüística de la SOCS

Des de quan els catalans sabem parlar castellà i per què? La resposta a aquestes preguntes s’ha fet tradicionalment a partir del comportament de les elits del país, que van començar a castellanitzar-se a partir del segle XVI. Amb tot, aquest grup social sempre ha representat una petita minoria dels catalans, per la qual cosa calia esbrinar les causes i a partir de quin moment el procés de bilingüització social afecta la majoria de la població, la gent del poble.

Aquest llibre ha volgut donar resposta a aquests interrogants a partir de les històries de vida d’una seixantena de persones catalanoparlants de més de 90 anys. El seu testimoni és clau per entendre el procés d’extensió del castellà entre les classes populars catalanes en el tombant dels segles XIX i XX. Ha estat una sort poder recollir-lo abans no desaparegués, perquè hi ha poques fonts directes sobre aquest fenomen.

Què van pensar els nostres avis la primera vegada que van sentir algú parlar en castellà? S’integraven lingüísticament els nouvinguts? Quin paper va tenir l’escola en la difusió del castellà? Com va influir el franquisme en la llengua de les converses quotidianes? Les conclusions d’aquest estudi confirmen que la bilingüització de la majoria dels catalans és molt recent perquè no es va aconseguir fins ben entrat el segle XX. En definitiva, el panorama sociolingüístic de la Catalunya actual és el resultat de transformacions molt recents, que cal conèixer per poder desfer alguns mites sobre el nostre passat lingüístic i entendre millor el present.

Una de les conclusions del llibre, l’explica Carles de Rosselló: “El castellà és llengua pròpia de Catalunya? Si llengua pròpia és sinònim de llengua territorial, històrica, aquest llibre deixa clar que no. El castellà no és llengua pròpia de Catalunya. A la Catalunya de fa vuit dècades, el castellà era la llengua del costat.” Andreu Barnils

Amb el suport de