Vilafranca, malgrat la seua situació en una contrada de clima feréstec, amb escassos recursos naturals, lluny dels nuclis de població importants i mal comunicada amb el ferrocarril, fou capaç de bastir a l’enmig del páramo un nucli industrial pròsper, sense disposar de cap ajuda de fora, sense rebre cap bequerada de les multinacionals ni de l’Estat, recolzant-se només en la pròpia iniciativa. Això es va aconseguir gràcies al formidable capital humà d’uns empresaris visionaris i d’un estol de treballadors responsables i d’eficiència garantida, forjats en l’adversitat de mil batalles guanyades per a la subsistència. Així, a la primeria del segle XX, aquella xicoteta població del rerapaís muntanyenc va mamprendre un aferrissat procés de modernització que, als anys 30, l’havia convertida en un notable empori fabril, i als anys 50 en el poble amb més treballadors industrials de totes les comarques castellonenques, en relació al cens municipal. Com es veu, la industrialització vilafranquina, es va produir cinc dècades abans que la de la majoria de les zones properes a la mar que, tot i ésser més riques, més ben comunicades i amb més possibilitats, seguirien molts anys en el seua rutina agrària mentre Vilafranca es transformava, convertint-se en capital de la calça espanyola i tenint la factoria més gran d’Europa, en el seu sector. Així, doncs, els epítets de “la Barceloneta”, “l’Alcoi dels Ports” o el de “la Manresa valenciana” els tenia més que guanyats.

El doctor Albert Ferrer (2022), en comentar aquesta obra, remarca que la seua lectura el va introduir:
“en un espai físic singular, en la seua gent, i les seues vicissituds m’han anat fent descobrir multitud de curiositats que sovint se’ns escapen als més joves. (…) Una de les moltes que em cridaren l’atenció de la realitat peculiar vilafranquina, retratada fidedignament per l’autor fou, sens dubte, la fidelitat dels seus naturals a les seues arrels, tractant-se d’un medi natural tan radicalment diferent al que acostume transitar. Una altra, íntimament relacionada amb eixe sentit profund de pertinença a un determinat lloc que tenen els vilafranquins, fou el seu instint de supervivència i pragmatisme a l’hora de buscar solucions als problemes diaris. Si l’agricultura i la ramaderia tenien els seus límits, quan quedaven llunyans els esplendors tèxtils baixmedievals, trobaren en el tracte equí la solució a una economia malmesa. Un negoci complex en què començaren a familiaritzar-se i dominaren sobre manera des del segle XIX fins a poc després de la I Guerra Mundial, a través d’algunes famílies, com la pròpia del nostre protagonista. (…) Una tasca en què es van especialitzar bastants llinatges de la localitat fins a ser considerats pertot arreu com a gent de fiar pel compliment de la paraula donada, la seua solvència monetària i l’alta qualitat dels equins que compraven al comptat en un lloc per a vendre’ls en un altre.”