En època contemporània la relació dels ribe­rencs amb el riu Ebre ha experimentat canvis substancials. Fins als anys cinquanta del segle passat, el riu havia format part de la quotidianitat i vertebrava l’economia i els costums. A partir de llavors, una mal entesa modernitat va portar a un progressiu allunyament del riu. Domesticat a base d’embassaments, l’Ebre perdia caràcter i es reduïa a poc més que una singularitat paisatgística destinada, essencialment, a esdevenir un recurs turístic. Actualment, la impressió que ens enduem és la d’unes aigües completament estancades, sense moviment, com a màxim solcades per una barca a motor, potser capitanejada per algú d’aspecte germànic a la captura del silur.

Al bell mig d’aquesta situació semblava difícil que sorgís una identitat tan forta com és ara la de les Terres de l’Ebre. Moltes amenaces havien afectat l’Ebre català durant aquells anys. Algunes segueixen sent projectes, però d’altres van materialitzar-se… L’any 2000 va sorgir una nova amenaça, quan el govern de l’Estat tragué a la llum pública el projecte de transvasar una gran quantitat d’aigua de l’Ebre cap a Barcelona i tot el Llevant. La lluita antitransvasament va trobar en l’Ebre amenaçat el símbol d’identitat perfecte per al ressorgiment del caràcter ebrenc d’una generació, encara present, de quan “lo riu era vida”.

En 'Primer la sang que l'aigua' –lema explícit que va senyorejar moltes de les pancartes de les manifestacions de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, del 2000 al 2004, contra el PHN del PP–, l'autora hi dibuixa els tres grans moments històrics, sobretot a partir dels anys cinquanta del segle XX, que han marcat el procés social, històric i econòmic de tota aquesta àrea regional de l'Ebre, gran en extensió (l'antic bisbat de Tortosa) i intensa en conflictes. Xavier Garcia