L’edifici més important que més crida l’atenció a Vilafranca és, sense dubte, el temple parroquial. Una excel·lent mostra dels edificis religiosos de l’època, construït entre 1567 i 1572 quan a conseqüència de la reforma trentina començava a imposar-se una febre constructiva d’esglésies i ermites seguint les normes tradicionals amb la incorporació dels nous llenguatges que convergeixen en el nostre monument. Entre 1667 i 1670 es va afegir el Trassagrari; al segle XVIII la capella de la Comunió (1725-1730) i l’ampliació de la sagristia major (1782), i a primeries del segle XX (1909-1911) el campanar nou. El temple actual és el resultat d’aquestes tres etapes constructives que responen a diferents influències estètiques que no modifiquen les seues característiques arquitectòniques fonamentals conferint-li l’esplendor que arribà a ser màxim a darreries del segle XVIII.

Aquest llibre ofereix un recorregut històric del patrimoni artístic de Vilafranca expressat en la seua església. Ajuda a descobrir i posar en valor un edifici particularment atractiu, dona resposta a les preguntes que ens puguem formular i portar la seua projecció historicoartística al patrimoni cultural i bibliografia sobre l’església de Vilafranca en els 450 anys de la seua construcció i des del 15 de juny de 2018 ostenta la condició de bé d’interès cultural amb categoria de monument.

Finalment, l’església de Vilafranca, segons com es mire, és un símbol envellit però pristí que físicament conserva el valor testimonial d’una realitat històricosocial del passat perenne per les fonts de la litúrgia; el màxim esplendor artístic imprescindible del poble, nissaga vilafranquina.