13è Premi de Poesia Vila d'Almassora

L’efímer i l’etern, la quotidianitat i l’afany de perpetuació, la fugacitat i la infinitud, la vida i la mort. Sobre la llum excelsa, algunes paradoxes que observa el poeta. La magnitud del no-res, la vigília del somni, el brogit i la fúria, incerta glòria. Però, a més a més, allò que s’hi juga el poeta. El discerniment de la fi, un firmament de lleugeresa, els treballs perduts, mirall trencat, l’escac i mat. Mentrestant, l’èpica d’una gesta, cants de sirena, la pols va fent camí i la impuresa, al descobert.

Si els temps difícils exigeixen coratge, Vicent Penya l’ha esmerçat fent seu, des de la seua personal trinxera, l’inevitable caràcter moral del viure humà, també en les coses menudes, fins a arribar a la necessària concreció d’una moral «domèstica», com d’anar per casa. Perquè el que cal és viure amb dignitat els paisatges de dins i els de fora. Per malmesos que estiguen o per anodins que siguen. Perquè res no és mesquí. Antoni Ferrer

Siga encabit en un motle d'allò més elaborat, siga en el lleure de la més absoluta llibertat versal, el poeta Vicent Penya s'hi enfonsa a la reflexió que voreja l'absolut. El pas del temps, la veritat, l'estima, la justícia, la bellesa, l'existir..., tots els grans temes van passant pel garbell de la visió del poeta fins a fer-se magma d'aquest volcà gramatical de l'efímer i l'etern. Francesc Mompó

El poeta es despulla, es mostra tal com realment és, tal com verdaderament viu, tal com sent. Trobem entre versos l’home que treballa, que estima, que somnia, que patix, però també ensopeguem amb el lector i l’aficionat a la música que ret homenatge més o menys ocult a les obres que l’han colpit al llarg de la seua vida. Manel Alonso