El llogaret de Vinaròs va sorgir a mitjan segle XIII abocat a la mar i la pesca hi seria una activitat fundacional. Al llarg de les cinc centúries següents s’hi va practicar una pesca artesanal: bona, diversa, abundant i sostenible. L’any 1767, amb la primera concessió de 8 parelles del bou a Vinaròs, la pesca va entrar en una nova etapa “industrial”, amb aquest nou art que va suposar una capacitat creixent d’explotació dels recursos pesquers. Si ho resumim des del punt de vista de l’evolució de la pesca del bou a Vinaròs, l’any 1782 ja n’hi havia 14 parelles, que n’eren unes 25 a mitjan segle XIX. El 1878 comptava 36 parelles, mentre que amb la norma de les tres milles de 1888 l’any 1891 n’eren 53, que va provocar un “esgotament dels caladors”.

Amb el nou segle XX, l’any 1916 a Vinaròs hi havia actives 43 parelles i una dècada més tard, el 1926, s’hi va adoptar una innovació transcendental: el motor, que va revolucionar l’arrossegament amb els cavalls de potència. Això va suposar una nova crisi pesquera, que es va “solucionar” amb la guerra de 1936, que va regenerar els caladors a la força.

El franquisme afavorí l’activitat pesquera, amb un augment de l’esforç de pesca, amb l’afegit de les malles estretes i l’incompliment de la veda; tot plegat, va provocar una nova crisi al llarg de la dècada de 1950, amb una caiguda dels rendiments del bou, quan a Vinaròs n’hi havia 60 barques l’any 1960.

En un context d’un liberalisme explotador creixent, el 1985 a Vinaròs encara feinejaven 50 barques del bou (cada vegada més potents). Però si fem un salt endavant, arribem a la nova ordre de les tres milles de 2007, que va afavorir una nova crisi de sobrepesca, una reducció de la rendibilitat i les barques del bou no han parat de disminuir (a Vinaròs ja només n’eren 7 l’any 2020).