18è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol

L’odi, l’isolament, la por, la impotència i, de bell nou, l’odi i també la vida com una espiral moguda pels seus batecs poderosos. Vençuts i estranyats, estigmatitzats, assenyalats, és només en l’escenari de la ciutat estranya, en l’atmosfera dels seus dies insòlits, en l’insomni de la nostra memòria que som capaços de recobrar l’alè, de pair serenament el nostre destí, de capir el sentit profund del nostre trencament amb la tribu que habita més enllà de les altes murades dels edificis, més enllà de la mar extensa dels terrats, en un territori ignot, assilvestrat. Trencament amb la tribu hostil a la diferència, tribu de maledicències i d’enveges, tribu ensopida, tribu de mort.

És un llibre que posa en evidència les millors virtuts del Viadel articulista: la còlera moral, l’observació fastiguejada de l’entorn que l’envolta, la desinhibició verbal i la força projectiva de la seua immensa capacitat per al dicteri i la recusació –de vegades fulminant i apocalíptica-, però també la sensibilitat ferida, l’intens enyor i la mussitada carícia de l’autèntic líric, del poeta que, fins i tot en el més eixorc i embrutit dels escenaris, no ho pot deixar de ser. Ens trobem davant d’un llibre complex i inusualment aspre que actualitza amb encert una de les tradicions més venerables de la lírica del segle XX, la de la poesia expressionista pura i dura. Enric Sòria

La ciutat com a àmbit de l’imaginari líric. Un estil literari caracteritzat per una visió subjectiva i emocional del món, manifestada en la intensitat expressiva de l’obra. Francesc Viadel teixeix d’aquesta manera un tapís urbà d’una 'Ciutat, dies insòlits' amb la consciència cívica d’una comunitat menyspreada i menystinguda. L’escenificació dels poders polítics corresponen a la indignació i un total rebuig per part de l’autor, amb un cert to i un discurs gairebé apocalíptic. De fet, l’autor perboca, es buida les tripes amb cada mot, com un penell en una ventúria incessable. Enric Sanç

Francesc Viadel, embogit, enfurit especialment en un bon nombre de passatges viscerals, ha abocat benzina i ha fet del poema manifest enarborat i flamíger contra el signe dels temps, contra el desmembrament i el ritme narcotitzat i malmenat d’una massa metropolitana a estones exageradament panxacontenta i vestida, en el seu vessant més nostrat, amb la cuirassa del “meninfotisme” Hèctor Serra

Un poemari rabiós, en què es blasma una contemporaneïtat de foscors apegaloses. Amb gust pel vers llarg i per la prosa poètica, Viadel només utilitza les composicions breus com a contrapunt formal, que no temàtic, perquè el poemari és un, i el poeta un “sentinella”. Carles Fenollosa

"Ciutat, dies insòlits" es un poemario que golpea, un lamento profético, un canto feroz y poderoso y aunque avance brincando sobre piedras y lugares yermos, tiene una piadosa querencia por los rostros devastados de la ciudad –en los que se reconoce el poeta– contemplados como un paisaje de orín y ruina. No suena muy animoso, pero la culpa no es de Viadel, sino de mis palabras: es difícil transmitir hechos poéticos, es más fácil leerlos. Emili Piera