L’àmbit territorial de la llengua catalana acull una quantitat ingent de tensions disgregadores que la fan especialment vulnerable en un món global que es regeix amb criteris de mercat. Tot i que d’aquest funcionament tribal, no n’és exempt cap dels set territoris de la comunitat lingüística, el cas valencià, per intensitat i tradició, deu ser el que ha concitat més reflexió. L’autor, amb l’horitzó sempre present de l’establiment peremptori d’una comunitat cultural sòlidament travada, ens ofereix interpretacions reeixides de les dinàmiques comunicatives que senyoregen l’ecosistema valencià. I ho fa centrant l’atenció, ara en qüestions referides a la planificació del corpus (codificació i estandardització), ara en qüestions relacionades amb la planificació de l’estatus (matriu legal i valorativa; vitalitat i ús de la llengua). La imbricació de totes dues perspectives d’anàlisi planteja de manera descarnada les conseqüències dramàtiques d’un procés d’individuació que retroalimenta la minorització creixent de la varietat valenciana en el seu territori històric.

Vet aquí una introducció i cinc articles amb una datació precisa entre el 2005-6. El resultat és un foto-finish acurat. Nadiu de Rossell (Baix Maestrat), professor a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre de la Secció Filològica de l'IEC el Dr. Pradilla fica el dit en la polpa més tendra dels qui transiten al voltant d'un dels dos palaus de la generalitat: el de València vist per qui —tot i ser un mica lluny— es veu doblement afectat. Ens hi afegim. Joan-Carles Martí i Casanova