L’Ondina viu amb els seus fills adolescents i intenta tirar endavant amb una feina que va haver de buscar en quedar-se sola. Els dies s’escolen de forma monòtona; encara és relativament jove i no veu més enllà del dia a dia. Un migdia, quan està a punt de tancar l’ordinador per anar a dinar, rep un correu sorprenent, d’un company de l’últim curs de l’institut que fa vint anys que no ha vist. L’intercanvi d’e-mails amb aquest desconegut que viu a l’estranger, farà que l’Ondina es replantegi moltes coses, que reaccioni davant de la desaparició del seu marit, del menyspreu dels seus fills cap a ella i que pugui oblidar l’ombra de la seva germana Neus, una figura inexistent que l’ha condicionat en els moments en què ella s’ha sentit més feble i insegura. L’Ondina brillant que havia estat en conèixer el seu home torna a sorgir malgrat les noves dificultats. La seva amiga de joventut, l’Emi, i una nova amistat, en Rémi, li donaran seguretat per tirar endavant i lluitar contra els obstacles i les contrarietats que aniran sorgint. Però serà ella mateixa qui, com l’Aglaia de Les prunes d’or, sabrà aconseguir la força per continuar.

El grau de singularitat que Maria Lluïsa Amorós ens aporta a "La força d’Aglaia" rau en els personatges, que han de suportar tot el pes de l’obra i, amb el seu caràcter i singularitat, fer-nos sentir l’elegia o la tragèdia. El primer valor i interès que aquesta novel·la presenta és el de la personalitat de cadascun dels personatges que hi apareixen. Cap d’ells és banal, superflu, decoratiu o sobrer. Tots tenen el seu codi identificador, fins i tot el gat, que apareixerà de tant en tant però sense miolar, observador expectant. Eugeni Perea

Possiblement, el canvi no s’acompleix en la novetat o en la fugida sinó en la voluntat de solucionar el conegut, d’enfrontar els problemes més banals perquè la profunditat resideix precisament a la superfície. La premissa és la següent: saber posar fi a les coses del passat per poder tornar a començar; tractar la qüestió des de l’arrel i no els problemes que se’n deriven. Anar a buscar el seu marit, allà on sigui que s’ha refugiat, i admetre que la distància no és un impediment sinó, tan sols, l’excusa dels covards, d’aquells que els hi agrada d’acomodar-se en el dolor. Carlota Marzo