Ferran Sanchis i Cardona va nàixer a Castelló de la Plana, un 12 d’abril de 1935, dia de Divendres Sant. Va estudiar als Escolapis de la ciutat i a l’Escola de Comerç a València. Ell mateix s’autoproclama continuador de la trajectòria política del seu pare, Emili, militant d’Esquerra Valenciana i col·laborador de Gaetà Huguet. En 1955 Sanchis va formar part del grupet de pioners de la muntanya que fundaren el Centre Excursionista, del qual fou president. De manera simultània va incorporar-se als primers cursos de valencià per correspondència que Carles Salvador organitzava a Lo Rat Penat.

D’altra banda, va tenir el privilegi de ser un acompanyant assidu i un confident del seu admirat Gaetà Huguet, quan aquest va tornar de l’exili i va ser nomenar patró de la Fundació Huguet, instituïda l’any 1962. Ciutadà, promotor de l’associacionisme, la presència de Sanchis ha estat una constant a les comarques, tot i que el seu activisme no ha dut emparellat cap mena de protagonisme personal, a excepció de la seua participació testimonial en la candidatura d’Esquerra Independent de Castelló, en les eleccions de l’any 1979.

Com a mostra de reconeixement, Sanchis va ser distingit amb el premi Vicent Ventura 2002, que atorguen les universitats valencianes. Al capdavall, d’alguna manera ha esdevingut, en la maduresa de la seua vida, no solament un «homenot» planià, compromés amb el país, sinó també el testimoni viu d’un temps extingit.

Per les seues pàgines passen les contalles de la guerra i la postguerra, la breu peripècia política de Sanchis a la Transició amb l'Esquerra Independent de Vicent Pitarch i mil contalles de tots els temps i circumstàncies. Fins i tot no s'oblida l'autor de rememorar l'insigne diputat tradicionalista Jaime Chicharro, que té una estàtua al Pla de Borriana per –suposadament– haver finançat la construcció del Port. En realitat no va ser així, però és igual. Joan Garí

Aquest "Examen oral d'històries" té l'aspecte d´un somni que els nostres autors han fet realitat, d'una cosa en certa mesura arquetípica, que funciona com a metàfora de la relació entre la ciutat i els seus habitants. I és el que tenen les anècdotes, com els contes per als nanos: són fàcils d'entendre i (quasi) sempre tenen un final feliç. «The dark side of the moon» és que les anècdotes, anècdotes són. I ni la carabassa no esdevingué mai una carrossa ni Castelló és la ciutat de les meravelles. Jaume Garcia

Sense l’escriptura d’aquestes històries, d’aquestes anècdotes, primer al diari Levante i, ara, en forma de llibre, potser s’haguera perdut part de la nostra història, de la nostra memòria col·lectiva. Perquè, si els records no s’escriuen, desapareixen i moren. Salvador Vendrell

Xipell y Sanchis recuperan la importancia de la oralidad como forma expresiva que nos transmite la cultura a través del soporte prodigioso de la lengua. Recuperan un hábito especial, que era y sigue siendo, el de conversar. Y así nos recuerdan historias que, como el milagro de les Coves, una paella en el Congo Belga para Jacqueline Vanhaverbeke, los maquis del Maestrat, el misterio de la reaparición de la talla auténtica de Santa María de la catedral, o la Suavina del boticari Calduch y el perro Carlos que era capaz de ir a comprar el periódico al quiosco cada mañana e incluso subirse al autobús de las doce esperando a pasar la calle cuando el semáforo estaba en verde, podrían dar para más de una película. Alfredo Llopico

És un text que navega entre dos aigües a causa del seu origen oral. I és que l'oralitat, com a font de coneixement, sense contrast documental, se sosté sobre la base dels testimoniatges que ha aportat l'octogenari Sanchis, i molts d'ells ja han mort. Tanmateix, Montañés va aclarir que el confident era de fiar, ja que la seua principal ferramenta és la seua prodigiosa memòria, desproveïda imaginació i altres capacitats tendents a la fabulació literària. Jaume Vilaplana