DESCARREGA LA PROPOSTA DIDÀCTICA

Recull de cinquanta-dos articles d’opinió publicats entre els anys 2011 i 2013 en diversos mitjans de comunicació. La selecció ha anat a càrrec del professor Antoni Rovira, el qual ha tractat d’establir un lligam entre Manel Alonso i Dante Alighieri, un fet tan inusual com els moments de crisi que estem vivint, en què els poderosos i els governants actuen amb desvergonya, prepotència, hipocresia, mentides i traïdoria. Els escriptors valencians, com Dant en el seu temps se senten exiliats en el seu propi país, menyspreats, jutjats i perseguits per les estructures de poder i, com Dant, perduts en el neguit de la incertesa i envoltats d’una societat que no acaba de reaccionar. Justament per això mateix, calia fer el pas i proposar als lectors un maridatge francament espectacular: els millors articles d’opinió de Manel Alonso, amanits amb un pensament de Dant. L’objectiu d’aquesta inusual barreja és la creació textual, que el lector, després d’haver llegit l’article, cerque el pensament en la Divina Comèdia i siga capaç de bastir un nou text d’opinió que haja begut de les dues fonts.

Aquestes cròniques quotidianes han estat escrites i compilades amb la suficient intel·ligència per a erigir-se com un volum sòlid i unitari. La perícia antològica salva el conjunt d’esdevenir un collage de pedaços mal encastats per a conformar un quadre puntillista amb petites pinzellades que recullen l’actualitat més rabent dels darrers anys. Antoni Rovira

Manel reivindica que hi ha un altre país, una altra gent, que malgrat la invisibilitat i la minorització que pateix són ben vius i lluiten. Veu pròpia, visió contundent, personalitat sensible que es deixa veure i sentir en aquestes pàgines necessàries. Jaume Joan

I és per això que cal llegir-lo, perquè cada peça és una petita obra mestra on no només destaca el contingut sinó també la forma: un català riquíssim, un bon ús de metàfores, un ús molt encertat de l’anècdota per arribar a la generalització… en definitiva, tot el catàleg d’eines d’un bon escriptor posades al servei del periodisme. Sebastià Bennàssar

El lector hi pensi, s'adoni de que l'infern és a casa. Potser així reaccioni, perquè la societat valenciana ha de fer autocrítica sobre l'endormiscament, pervers o cofoi, en el que està vivint de fa anys. Rafael Vallbona

Ara, en aquest "Cròniques des de l’infern", un aplec d’articles publicats durant els darrers anys en diversos diaris digitals del país, coneguem l’Alonso periodista, el ciutadà compromès, disposat, com assenyalaria Tony Judt, a rebutjar i a dissentir, un ciutadà necessari per tal com ha convertit en una virtut la seua oposició a l’opinió majoritària. (…) No és fàcil, doncs, trobar periodistes d’aquesta mena, ciutadans d’aquesta mena en un entorn convuls d’inseguretats, acomiadaments i por. De por està fet el present. Als seus articles, l’autor reflexa, amb un estil directe, sense entortolligaments, les malures d’un temps i d’un país, l’amargor i la irritació del ciutadà d’a peu davant la desfeta. En aquest sentit, Alonso esdevé el cronista inclement d’un context social de degradació que, en efecte, podríem comparar a la lletjor de l’infern descrit per Dant. Francesc Viadel

D’aquests articles, tot i la duresa de les situacions, sempre se’n desprenen actituds positives, sempre es poden canviar les coses. Són assaigs entre el relat literari i la prosa poètica, a vegades petits contes. L’escriptura és fluïda, àgil, producte d’una llengua rica de recursos populars i cultes, farcida de frases fetes encara vives en al llengua oral, i sobretot clara, ben intel·ligible. Són articles de l’experiència, que volen ser compartits, per a crear una opinió pública de poble conscient i madur. Josep Micó

Malgrat tot, Manel Alonso es mostra optimista, i ens crida a una anàlisi detallada dels fets, que inevitablement ens dura a l’acció necessària. Vicent Nàcher

Manel Alonso ha burxat -i burxa- el panorama polític, econòmic i cultural nacional i internacional amb l’objectiu de prendre mides, combatre l’amnèsia i fer visible el País Valencià menystingut, tapat i negat durant una munió d’anys per la televisió pública valenciana en paral·lel amb un panorama comunicatiu arreladament conservador que només ha començat a corregir-se i revifar amb la irrupció de les xarxes socials i les espurnes del periodisme 3.0. Hèctor Serra

La crítica, com no podria ser d’una altra manera, és sovint ben amarga, però gràcies al profund i arrelat caràcter moral d’aquest “lletraferit de poble” resulta una crítica francament esperançada. Andreu Sevilla