Castelló de la Plana, dècada del 2010. Joan ha deixat la seua vida de professor, ha tallat amb els orígens familiars i s’ha convertit en un vagabund desencantat que sobreviu amb treballs ocasionals, fent de pescador o de temporer. D’aquesta manera, uneix el seu destí al dels marginats de la societat, mentre que viu la vida com un solitari, víctima d’un aïllament que no s’acaba d’entendre. El seu contrapés és Mamadou, un immigrant de Gàmbia que ha travessat deserts i oceans fugint de la misèria i que està decidit a millorar el seu futur. Tots dos, malgrat tindre posicions vitals molt diferents, estableixen una forta amistat.

Amb una estructura molt simple construïda a partir de seqüències curtes, Lluny de qualsevol altre lloc es presenta com un croquis desordenat del que és una ciutat en els temps postindustrials i líquids de la globalització, en els quals, però, els vells fantasmes de l’autoritarisme i de la repressió continuen molt presents. Alhora, en l’exploració de l’existència en les seues formes més rudes hi ha una clara voluntat de destil·lar cert lirisme, algun valor que compense la innegable futilitat que tot ho envolta. Aquest ideal pren cos de manera deliberada en l’intent del protagonista de reviure l’extingida vida rural dels seus avantpassats, cosa que suposa una pensada extravagant però vàlida com qualsevol altra.

Comptat i debatut, Lluny de qualsevol altre lloc està dividida en dues parts molt clares: una rural i l’altra urbana. Ara bé, no s’oposen una a l’altra, l’autor no pretén fer la típica contraposició camp-ciutat: el camp com una cosa positiva de vida idíl·lica i la ciutat com una cosa negativa plena de contaminació; o a la inversa, el camp com un lloc on es viu sense serveis bàsics i la ciutat amb un millor nivell de vida. Tot i que són dues parts diferents, hi trobem problemes similars. La intenció de Fèlix Edo Tena és establir un mirall entre aquestes dues realitats: la ruralitat abandonada i la convulsa urbanitat. Vicent Pallarès

Tot Castelló és recorregut amb voluntat de taxidermista, de deixar constància del desastre i, fins i tot quan se n’allunya, en aquesta part, és per a pujar dalt d’una muntanya i constatar la dimensió del desastre amb perspectiva, malgrat que el resultat no canvia: la perifèria no és una metàfora del món, sinó la seua constatació. Però també recorre el text un cert alè poètic. Podríem parlar d’una poètica de la desolació del món contemporani. Josep Lluís Roig

Amb el suport de