En bus, en avió, en tren o en ferry les narracions d’Ítaca i el japonès salten de país en país, de temps en temps, d’història en història. Una classe magistral, un experiment, una illa, una autòpsia o unes orquídies serveixen per a interpretar amb humor l’absurditat del món i la conducta humana, per dibuixar la fina línia que separa la realitat dels nostres somnis, la solitud i la cerca de l’amor, l’erotisme. Són individus anònims, gent que no acaba de trobar el seu lloc, persones intrèpides, dones modernes o artistes molt reconeguts els que es mouen en escenes quotidianes i lleugeres o en escenes traumàtiques o fins i tot tràgiques.

Ítaca i el japonès és un llibre de contingut divers, com ens fa saber l’autora amb el suport d’una cita d’Augusto Monterroso, on el lector trobarà humor, ironia, erotisme, temes lleugers i també tràgics o temes que li faran qüestionar l’absurd de la vida quotidiana. Un llibre que mostra la maduresa narrativa de l’autora i que és de lectura molt recomanable. Josep San Abdón

Crida l’atenció la voluntat que ha mostrat Amàlia Roig per canviar de registre en Ítaca i el japonès. Si en els seus llibres anteriors la presència de l’element de proximitat territorial era la clau de volta de la inspiració, aquest recull s’ambienta en llocs molt diversos: des d’Ítaca fins a Nova York, de València a Yale, de Valldemossa a Horta de Sant Joan. Potser per aquest cert cosmopolitisme hi abunden els viatges. Cal dir que hi ha també relats ancorats a l’espai més pròxim, però són minoria; en aquest sentit, “Noranta-nou orquídies” podria ser el conte que se situa més en l’òrbita dels seus llibres anteriors. Roig vol en els relats sorprendre i divertir, i ho aconsegueix. Molts mostren un gir final que trenca les expectatives del lector; un gir que en ocasions motiva la reflexió, en d’altres mou al somriure, ja que l’humor, un humor fi i irònic, també sura arreu. Carles Lluch