Lluís Ibáñez Melià (Benicarló, Baix Maestrat, 1955) va nàixer dins d’una família arrelada secularment entre els Ports i l’Alt Maestrat, en la qual les tradicions orals que es perden en el temps han anat bastint tot un anecdotari domèstic que ha conformat la seua manera de sentir i estimar el nostre país. Per això, el seu corpus artístic, sovint lligat al temps i a la memòria, es focalitza majoritàriament en les seues geografies vernacles, el Maestrat i els Ports, on amb una mirada polièdrica explora el paisatge i els trets identitaris que el conformen i el defineixen, ja que, i com està escrit en el Llibre del Tao, no cal eixir de casa per a trobar el Tao, o, més adaptat a la nostra realitat, “no cal anar a Califòrnia a fotografiar sequoies tenint ací oliveres ni, estant rodejats de masos enrunats i menjats per la malea, anar a Namíbia a fotografiar les cases envaïdes pel desert”. Els seus projectes expositius abracen aspectes naturalístics, etnogràfics, arquitectònics o sociohistòrics, a través dels quals s’endevina un compromís visibilitzador i conservacionista amb la terra. Hi destaca la seua preocupació per un territori que ha tingut una gran transformació i que s’està buidant de població, raons per les quals ja no queden més que empremtes de la seua personalitat secular, petjades d’una societat rural que gairebé ha desaparegut. Per això la xicoteta aportació personal es pot definir amb una sola frase: “Conèixer és estimar i estimar és voler conservar”.