12,00

L’escriptura per a Arinyó és un joc i, encara que ens puga semblar una ànima torturada que se submergix en un infern a la recerca d’imatges vidrioses de sang i líquids seminals, és el seu un infern fals, confeccionat com es fan els escenaris apocalíptics en el cinema per a subratllar el joc dialèctic que ens proposa i el missatge propi. Però no s’equivoquen, en “Versos blancs” Arinyó ens demostra que pot arribar a ser tan sorprenentment tendre com ho és en el poema In Illo tempore: «Verí sense antídot, / el coltell del teu adéu. / Ai!, primer amor: / exorcisme de poncella. / No hi haurà res de tan bell», o tan extremadament cruel i sarcàstic com en El degollament dels innocents: «Va ser al pic de la mitjanit, / decapitaren els infants / amb motoserres. / Queien els caps / i redolaven / pel pendent de l’infern / nostre de cada dia», un poema amb una gran càrrega narrativa que alhora és sintètic i contundent.
Manel Alonso

Allà pel principi de la dècada dels anys 80 del segle passat, Manel Joan i Arinyó començava a publicar els seus primers llibres de poesia, amb els quals va guanyar alguns premis, com ara l’Amadeu Oller. La seua producció poètica va cridar l’atenció per la temàtica que tractava, molt trencadora respecte als que es feia en aquells moments, els seues versos estaven habitats per sers monstruosos, històries terrorífiques, o per un erotisme d’alta intensitat. Potser per l’impacte que va causar aquella temàtica l’autor ha arrossegat sempre un determinat clixé respecte a la seua obra poètica, que ara es pot trencar amb la publicació d’aquests Versos blancs, que demostren que la seua poesia tenia molts més registres.
Josep San Abdón

Autor

Tot i que és mal temps per a la lírica, Manel Joan i Arinyó (Cullera, 1956) no penja la ploma. El gruix de la seua producció poètica ha estat aplegat a Plany de l’home llop (1999) i ara ell insisteix amb Versos blancs (2012), una bella mostra del seu quefer poètic.

Quant a la seua hilarant narrativa, a Fem un trio (2009), Cubaneta meua (2010) i L’atzucac del perdedor (2010) —feliçment inclosos al catàleg d’Onada Edicions—, s’hi han d’afegir alguns títols ben espectaculars que engalanen la nostra literatura: Les nits perfumades (1998), Com la flor blanca (2003), Contra sentit (1994), El cas Torreforta (1999), 10.193-Escuma de mar (2004)… De 1985 daten Han donat solta als assassins i Stress, llibres que causaren un gran revulsiu i que han acabat convertint-se en obres de culte.

Podeu seguir a l’autor al seu bloc: Homílies d’Arinyó, o bé contactar per correu electrònic.

Per saber-ne més

Informació del llibre

  • Preu : 12,00
  • ISBN : 978-84-15221-56-2
  • Pàgines : 72
  • Data primera Edició : Novembre de 2012
  • Enquadernació : Rústica amb solapes
  • Il.lustracions :
  • Mides : 15 cm (ample) x 21 cm (alt)

12,00

12,00

L’escriptura per a Arinyó és un joc i, encara que ens puga semblar una ànima torturada que se submergix en un infern a la recerca d’imatges vidrioses de sang i líquids seminals, és el seu un infern fals, confeccionat com es fan els escenaris apocalíptics en el cinema per a subratllar el joc dialèctic que ens proposa i el missatge propi. Però no s’equivoquen, en “Versos blancs” Arinyó ens demostra que pot arribar a ser tan sorprenentment tendre com ho és en el poema In Illo tempore: «Verí sense antídot, / el coltell del teu adéu. / Ai!, primer amor: / exorcisme de poncella. / No hi haurà res de tan bell», o tan extremadament cruel i sarcàstic com en El degollament dels innocents: «Va ser al pic de la mitjanit, / decapitaren els infants / amb motoserres. / Queien els caps / i redolaven / pel pendent de l’infern / nostre de cada dia», un poema amb una gran càrrega narrativa que alhora és sintètic i contundent.
Manel Alonso

Allà pel principi de la dècada dels anys 80 del segle passat, Manel Joan i Arinyó començava a publicar els seus primers llibres de poesia, amb els quals va guanyar alguns premis, com ara l’Amadeu Oller. La seua producció poètica va cridar l’atenció per la temàtica que tractava, molt trencadora respecte als que es feia en aquells moments, els seues versos estaven habitats per sers monstruosos, històries terrorífiques, o per un erotisme d’alta intensitat. Potser per l’impacte que va causar aquella temàtica l’autor ha arrossegat sempre un determinat clixé respecte a la seua obra poètica, que ara es pot trencar amb la publicació d’aquests Versos blancs, que demostren que la seua poesia tenia molts més registres.
Josep San Abdón

Autor

Tot i que és mal temps per a la lírica, Manel Joan i Arinyó (Cullera, 1956) no penja la ploma. El gruix de la seua producció poètica ha estat aplegat a Plany de l’home llop (1999) i ara ell insisteix amb Versos blancs (2012), una bella mostra del seu quefer poètic.

Quant a la seua hilarant narrativa, a Fem un trio (2009), Cubaneta meua (2010) i L’atzucac del perdedor (2010) —feliçment inclosos al catàleg d’Onada Edicions—, s’hi han d’afegir alguns títols ben espectaculars que engalanen la nostra literatura: Les nits perfumades (1998), Com la flor blanca (2003), Contra sentit (1994), El cas Torreforta (1999), 10.193-Escuma de mar (2004)… De 1985 daten Han donat solta als assassins i Stress, llibres que causaren un gran revulsiu i que han acabat convertint-se en obres de culte.

Podeu seguir a l’autor al seu bloc: Homílies d’Arinyó, o bé contactar per correu electrònic.

Per saber-ne més

Categoria: .

Sobre l'autor