Conèixer, 3

En època contemporània la relació dels ribe­rencs amb el riu Ebre ha experimentat canvis substancials. Fins als anys cinquanta del segle passat, el riu havia format part de la quotidianitat i vertebrava l’economia i els costums. A partir de llavors, una mal entesa modernitat va portar a un progressiu allunyament del riu. Domesticat a base d’embassaments, l’Ebre perdia caràcter i es reduïa a poc més que una singularitat paisatgística destinada, essencialment, a esdevenir un recurs turístic. Actualment, la impressió que ens enduem és la d’unes aigües completament estancades, sense moviment, com a màxim solcades per una barca a motor, potser capitanejada per algú d’aspecte germànic a la captura del silur. Al bell mig d’aquesta situació semblava difícil que sorgís una identitat tan forta com és ara la de les Terres de l’Ebre. Moltes amenaces havien afectat l’Ebre català durant aquells anys. Algunes segueixen sent projectes, però d’altres van materialitzar-se… L’any 2000 va sorgir una nova amenaça, quan el govern de l’Estat tragué a la llum pública el projecte de transvasar una gran quantitat d’aigua de l’Ebre cap a Barcelona i tot el Llevant. La lluita antitransvasament va trobar en l’Ebre amenaçat el símbol d’identitat perfecte per al ressorgiment del caràcter ebrenc d’una generació, encara present, de quan “lo riu era vida”.

Montserrat Boquera Margalef (l’Hospitalet de l’Infant, 1972) és llicenciada en Antropologia Social i Cultural i doctora en Antropologia per la Universitat Rovira i Virgili. És coautora del llibre De la saboga al silur: pescadors fluvials de l’Ebre a Tivenys (2001).