Un xiquet de primària que torna a casa li ensenya a un disminuït psíquic, que bamba lliurement pel poble, un dibuix en color del Sistema Solar que li han manat fer en el col·legi. On el xiquet i el mestre sols han vist el sistema planetari, el babau hi veu l’arc de Sant Martí i la seua seqüència de colors. L’escolar es mira de nou el dibuix i s’adona que, en la mesura en què a l’Univers es puga parlar de colors definits, els planetes següents a la Terra segueixen l’ordre de tonalitats de l’espectre: Mart és roig, Júpiter ataronjat, Saturn groc, Urà verdós i Neptú blau. Pel que fa a Plutó… no està tan clar quin siga el seu color. Ni tan sols si és planeta…

Sobre aquesta coincidència, l’autor elabora sis relats curts de ciència-ficció, l’acció dels quals es desenrotlla en la proximitat de cadascun dels diversos planetes. Fins i tot el color morat té una presència indirecta al final del recull.

Rafael Escobar (Burjassot, l’Horta del Nord, 1942) inicia la carrera literària amb les novel·les curtes L’Estel capgirat (1992) i La dona menuda (1992), guardonades respectivament amb els premis Vila de Crevillent del 1990 i L’Encobert de Xàtiva del 1991. L’any 1993 rep, dins dels Premis Octubre, el Premi Andròmina de narrativa per la novel·la històrica L’últim muetzí (1994), on narra la persecució i l’expulsió de la població morisca a València. També publica diverses obres de narrativa breu, com ara Perversa oronella tardana (1994) i Vent de bruixes (1994), entre d’altres. Continua amb una altra novel·la històrica, Les veus de la vall (2000), on acció i personatges se situen en els anys següents a l’expulsió dels moriscos. La novel·la Els vidres entelats (2001) és la història d’un periodista que es trasllada a Roma durant la segona dècada del segle xxi.
L’any 2003 publica el recull de narrativa breu Històries urbanes i El camí de les bardisses, una narració on l’autor recrea el paisatge rural i urbà d’un poble de l’Horta de València en la dècada de 1950.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.